11 juny, 2018
A
elpuntavui, premsa
ENRIC MASIP – Exjugador i exsecretari tècnic d’Handbol del F.C.Barcelona
Enric Masip “L’actual directiva del Barça juga sempre amb l’ambigüitat”
El pare, que també jugava a handbol, sempre em deia: “Mai diguis que ets el millor, que ho diguin els altres”
Esportistes que tenen com a pal de paller la família, la gent que els ha ajudat, tenen més fàcil que les coses a la vida funcionin
El palmarès d’Enric Masip com a jugador d’handbol evidencia que és un dels millors esportistes de la història d’aquest esport. Capità del Barça durant una llarga etapa plena d’èxits, Masip té la seva samarreta amb el número 5 penjada per a tota la vida al Palau Blaugrana. Retirat per culpa d’una lesió l’any 2004, va continuar treballant al Barça fins que la destitució com a secretari tècnic l’any 2013 va posar el punt final a la seva trajectòria blaugrana. Després de 23 anys, Masip va començar aleshores una nova etapa professional lluny de l’esport de la seva vida però amb els valors en els quals sempre ha cregut: la lluita, la constància i l’ambició des de la senzillesa i la humilitat.
Dius: “Sigues senzill i guanyaràs.” Què diries que es guanya amb la senzillesa?
Si ets senzill guanyes que la gent tingui un bon sentiment de tu, de l’entrega, la responsabilitat i l’esforç. Aquesta cultura és el que t’ajuda a ser algú encara que no guanyis copes. També perquè crec que la senzillesa és un bon camí per aprendre de la gent que t’envolta i per anar adquirint eines per fer-te més fort, que et poden ajudar a guanyar en el futur.
Sembla que aquest no és el primer valor que es troba en els cracs del futbol d’avui, per exemple…
El pare, que també jugava a handbol, sempre em deia: “Mai diguis que ets el millor, que ho diguin els altres.” I em va quedar. Moltes vegades, no et dic que no, un pensa que ho és i és bo, perquè et pot donar aquell punt al camp que fa que puguis superar una situació pel respecte que et tenen. La confiança que desprens ve en creure’t que ets el millor. Que t’ho creguis no és dolent, sí que ho és dir-ho obertament, perquè dones poc exemple d’exquisidesa.
Vivim en una societat, però, en què es valora el jugador que té més ‘likes’ o seguidors a les xarxes. Consideres que això fa que es perdin valors de l’esport?
S’han perdut perquè els valors familiars han anat minvant. Quan trobem esportistes que tenen com a pal de paller la família, gent que l’ha ajudat, i aquestes bases ben assentades, és més fàcil que les coses a la vida funcionin. I quan un nen arriba a jove amb èxit econòmic o de tot tipus sense aquests valors, es perd en moltes coses. Arribes a triomfar però valores més, per exemple, els likes que pot tenir una foto teva a Instagram que no pas el reconeixement del teu pare.
Què li falta a l’esport a les escoles?
El que falta és transmetre més profundament valors: compromís, responsabilitat, transparència, superació i senzillesa. Cada dia hi ha més instal·lacions i totes les comoditats que tenen fan que es relaxi la posició de quan comença: ansietat, tenir ganes de triomfar, ser optimista, lluitar… Per això parlo d’aquests valors perquè són vitals!
Com canvia la vida quan un es retira?
Soc molt competitiu i em costa molt de pair deixar la competició. Al principi ho necessites, però amb els anys i en passar per la Fundació del Barça i per la secretaria tècnica, va ser com una baixada gradual, i és millor que no deixar de jugar i el món de l’esport de cop.
Aquesta competitivitat l’apliques al teu campus d’handbol?
Sí. Enguany estarem a Andorra i farem 20 anys ja! Vaig començar quan encara era jugador i em passava 10 dies de les meves vacances allà, amb la família i els nens. És una cosa de passió, no només posar-hi el nom. És ensenyar handbol a través de principis, d’aquelles coses que oblidem ràpid: no protestar a l’àrbitre, portar-se bé amb els companys… Per això tenim beques per als nens que millor es comportin, al més educat, puntual, etc. No al que faci més gols. Així el missatge que estàs donant és: sigues una bona persona i després, si a més ets un bon jugador, perfecte!
Com a jugador, quins records tens o de quines persones no t’oblides?
Hi ha gent del “Dream Team”, els que érem més amics, amb qui ens anem veient perquè no hem perdut contacte. De fet és com una família: pots marxar a una banda o una altra, però l’essència de tot el que convius és una experiència vital brutal.
Sis copes d’Europa, vuit lligues, més de 1.000 gols amb el Barça, màxim golejador de la història a la selecció espanyola, medalla de bronze olímpica… amb quin d’aquests guanys et quedes?
Amb arribar i fitxar pel Barça! Em vaig formar a Granollers, un club modest que treballava molt bé, però arribar al Barça com a professional, i posar-me la samarreta, va ser una emoció indescriptible! Els títols estan bé, però el dia que arribo i el que marxo, quan pengen la samarreta al Palau Blaugrana, són dos moments importants.
Quan vas marxar del Barça vas dir “no he tingut una sortida digna”. Ho continues pensant?
Va ser més aviat indigna perquè va ser un tema personal. Quan va entrar a la presidència Sandro Rosell, hi va haver una sèrie de llistes amb gent que consideraven que no eren de la seva corda. En el meu cas dic que va ser indigna perquè va ser a mitja temporada, quan nosaltres anàvem perfectes. M’ho va dir un senyor de recursos humans, que deia que ho havíem de solucionar, que no podia durar un dia més… Vaig acceptar perquè vaig pensar que el Barça em denunciaria i no volia anar contra el club. L’acord econòmic va ser bo, però va ser lamentable l’explicació que van donar: van dir que havia estat un tema econòmic.
La ferida no està curada?
No ho estarà mai. Van actuar malament. Tinc bona relació amb en Josep Maria Bartomeu, però com a gestors no ho van fer bé.
Això pot ser que passés perquè ets considerat home Laporta?
Aquesta és una de les coses que ells han fet veure i no és així. La meva relació era molt correcta i molt bona, potser per afinitat personal. Era una junta directiva jove, molt catalanista, jo també… tot això m’hi unia, però jo no tenia una relació d’amistat amb Joan Laporta ni era persona de la seva confiança. És quan surto del club que sí que ens fem amics.
Què et sembla que Rosell estigui en presó preventiva des de fa un any?
No conec els detalls del tema judicial, no soc un expert. És cert que no hi ha hagut judici i és un tema privat, del que ha fet amb les seves empreses i diners. El que he sentit és que aquí també hi va entrar l’FBI per temes de Qatar, no és un tema de catalanisme. No en tinc ni idea i no seria just que en parlés.
Qui t’agradaria que fos president del Barça?
Al 2015 ja em vaig presentar amb Laporta… perquè fos ell. Hi hauria alternatives, però els límits econòmics posen molt difícil presentar-se. Estic seguríssim que hi hauria molts culés, gent preparada, que serien bons gestors.
Fa poc vas criticar la posició del club a la final de la copa del rei, amb les samarretes grogues. Quan dius que no t’agrada com ho fan, et refereixes a temes d’administració o a com s’està gestionant el moment polític que vivim?
És veritat que molts cops el club ha de prendre posició on estigui el govern de Catalunya. El que he dit sempre d’aquesta junta, i ho torno a dir, és que juguen sempre amb l’ambigüitat. El que abans criticaven, ara ho fan. És veritat que el club és molt divers i no tothom és d’una facció. La posició ha de ser: o no et mulles i no opines ni fas… o el contrari. O una cosa o l’altra.
A tu t’agradaria un FC Barcelona que es mullés més políticament?
Jo el que dic és que has de fer o una cosa o l’altra. El que no val és, segons qui, ara em mullo o no. Vols tenir-los a tots content i al final el que fas és emprenyar a tothom.
A què et dediques actualment?
Des de fa cinc anys, a la banca privada, i ara m’han fitxat a gestió patrimonial d’UBS. Molts esportistes no tenen aquesta cultura, que inclou gestió immobiliària, diners, etc. i ho deixen tot en mans del representant o del pare. És gent que en un determinat moment guanya molts diners, però després i segons quins ritmes de vida portes, això pot perillar. En el que treballo és en control patrimonial sobre el que has guanyat i el que has d’anar fent perquè això no et vagi minvant i per anar-ho preservant i obtenir resultats correctes sense riscos d’inversions.
S’assemblen el món de les finances i el de l’esport d’elit?
Crec que hi ha més volatilitat… El president Trump fa un tuit i, en un segon, pot canviar la borsa, el barril de petroli, l’or… Això és impensable. Crec que és molt més volàtil el sector financer que no pas el de l’esport.
Sorry, the comment form is closed at this time.