ANNA MERCADÉ DIRECTORA DE L’OBSERVATORI DE LA DONA DE LA CAMBRA I CONFERENCIANT
Anna Mercadé “El masclisme i el micromasclisme són arreu, i no ho hem de consentir”
Cal una paritat d’homes i dones al cinquanta per cent en tots els àmbits de la societat o no avançarem. Necessitem un gran pacte
Si totes les morts de dones es donessin en un sol lloc això ja s’hauria arreglat. Cal erradicar-ho en les etapes d’infància i joventut
Anna Mercadé és una dona compromesa des que va militar en la lluita contra el règim franquista. De seguida va destacar en la defensa aferrissada dels drets de les dones. Pionera del moviment feminista en un temps en què no era gens fàcil ser-ho, ha dedicat tota la seva vida a treballar perquè les dones puguin tenir les oportunitat professionals que vulguin i no estiguin condicionades per cap estereotip social. Actualment Anna Mercadé és la directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, des d’on reivindica el paper de les dones en el món del lideratge empresarial i des d’on denuncia que encara queda molt camí per fer. Amb ella parlem de la conferència La societat que volem, que va fer a TedxSantCugat.
Afirma que cal un gran pacte entre sindicats, empreses i escola per a la conciliació d’horaris.
És fonamental. Fa cinc anys l’Ajuntament de Barcelona em va demanar col·laboració per crear el primer premi per a les empreses que portessin a la pràctica aquesta conciliació, i en una conferència que vaig fer, vaig dir que encara tenim la societat organitzada com fa cent, dos-cents o tres-cents anys: en clau masculina. Necessitem un gran pacte. Asseure’s en una taula homes i dones i veure com organitzem la societat pel bé de tothom. Sobretot la cura dels nens i la gent gran. Això vol dir organitzar les coses al cinquanta per cent, amb la mateixa responsabilitat per a tothom i, sobretot, una gran responsabilitat social.
Arribarem a trobar una solució?
En una enquesta que vam fer a 3.000 empreses, el 40 per cent ja fa horari europeu. Sembla que la reforma horària va una mica lenta però el que és segur és que tothom, i sobretot les dones, necessitem uns horaris més humans. Tot Europa el té, menys nosaltres! Seguint l’horari ideal, de vuit o nou del matí fins a les cinc de la tarda, les dones que demanen reducció de jornada o abandonen el mercat laboral quan tenen fills no ho haurien de fer, de manera que seguirien treballant, cobrant el mateix sou i per tant, després, les mateixes pensions.
Es perd molt talent femení?
I tant que se’n perd! Se n’ha perdut durant moltes dècades. I ara el que s’està perdent és el de dones de 40 o 45 anys, que han fet dues carreres, que tenen idiomes, que han treballat en llocs directius i s’han vist forçades a abandonar. Això és una pèrdua de talent per al país importantíssima. Nosaltres ho vam calcular en números: són 1.000 milions d’euros a l’any. Però, i en els aspectes intangibles? La pèrdua de creativitat, de la manera de liderar que tenen les dones i les empreses… Està demostrat que avui les empreses amb més dones en llocs directius tenen més beneficis.
I qui hauria de promoure aquests canvis socials?
Els polítics, els empresaris i totes les institucions, organitzacions i administracions. Però han de donar exemple sobretot i primer des dels espais amb diners públics.
Com veu la igualtat entre homes i dones al segle XXI?
Bastant malament. Segons l’índex de les Nacions Unides i dels països europeus, l’Estat espanyol ha baixat i hem anat enrere en el tema de la igualtat. En aquests moments les dones tenen una bretxa salarial importantíssima: entre un 19% i un 25% cobren un 35% menys de pensions i tenen més risc de pobresa. I parlo de dones professionals que tenen estudis, que han treballat, i en un moment de la seva vida han hagut d’abandonar o que en els últims quinze anys de la seva vida no treballen. I si a sobre estan separades i tenen fills a càrrec, és horrorós.
La seva mare, una excel·lent cantant d’òpera, va deixar la carrera per casar-se i tenir fills, com moltes altres dones. Va ser un referent per a vostè?
Sí. M’emociono quan parlo d’ella. Tenia una veu privilegiada. Havia cantat al Liceu, era companya de Victòria dels Àngels i va haver de deixar-ho tot. Quan érem petits ens cantava àries mentre fregava plats. I això és molt lamentable. Ara hi ha dones de quaranta anys que estan igual! Redueixen la jornada laboral o es veuen obligades a deixar el lloc de treball quan tenen dos fills! I per què? Em vaig dir a mi mateixa que això a mi no em passaria mai, com no em passaria haver de dependre econòmicament del marit.
I com es pot canviar aquesta tendència?
L’única manera són les quotes. En el darrer índex de la igualtat de gènere a Catalunya, que hem fet a l’Observatori Dona, Empresa i Economia ens surt que en deu anys no ha canviat res pel que fa a dones que ocupen càrrecs directius. Al 70 per cent d’empreses catalanes no hi cap dona en la direcció. En canvi en els càrrecs intermedis ha augmentat un 30 per cent perquè resulta que elles estan més ben formades i porten millor el lideratge del futur. És a dir, que si no canviem tendències, d’aquí cent anys estarem parlant del mateix perquè l’evolució és tan minsa i la càrrega de prejudicis i estereotips és tan gran que fa que el canvi sigui molt difícil. Nosaltres tenim un entorn –les amigues, les mares, etcètera– que pressiona perquè no ens dediquem tant a la feina i més als fills. I aquest sentiment de culpabilitat l’hem de netejar.
En breu es presentarà el manifest 50/50. En què consisteix?
És una cosa mundial, de les Nacions Unides. A nosaltres ens ho va presentar Cristina Gallach, cap de comunicació de les Nacions Unides en la jornada que fem cada any a l’Observatori. D’aquí al 2030 s’han proposat objectius referents a ecologia, economia sostenible, etcètera, i el cinquè és aquest 50 per 50, paritat a tot arreu. Si no s’aconsegueix, no s’aconseguirà això altre: l’erradicació de la pobresa, la preservació de l’ecosistema… i la pau. S’ha demostrat que als llocs en guerra o en conflicte, si hi ha dones en el consell, s’aconsegueix abans la pau. També s’ha demostrat que si les dones saben llegir, ensenyen a llegir els fills; que si tenen microcrèdits els tornen en un 95 per cent; si les dones dirigeixen empreses aquestes són rendibles. Per tant només hem de fer una cosa: posar dones al 50 per 50 i canviarà la societat.
Als mitjans de comunicació ha sortit el grup On Són les Dones?, que demana més presència de l’opinió femenina. Ha donat resultat?
I tant! Com a mínim estem més amatents. No ha canviat gaire, perquè encara hi ha tertúlies a les quals sempre van els mateixos homes, però com a mínim han posat un punt.
En quins sectors encara ho tenim complicat, les dones?
Economia, empreses, direcció d’empreses, tot el que és creació de tendències i el coneixement, les TIC i l’enginyeria… que són el futur.
L’any 1999 va aconseguir posar sobre la taula el tema dels microcrèdits per a les dones. Va ser una gran fita.
El 1993 era responsable de la creació de empreses a càrrec de dones a la Unió Europea. I el problema més gran que teníem era el finançament. El 1994 em vaig proposar aplicar-ho a Catalunya i vam aconseguir ser el primer país a Europa! L’Institut Català de Finances va començar a donar microcrèdits després que deu empresàries poséssim els nostres diners com a fons de garantia i quan vam demostrar que era possible i que les dones tornàvem els diners, La Caixa em va donar el projecte, l’any 1999. I a partir d’aquí va ser per tot l’Estat espanyol.
Deixant de banda els temes empresarials, veu desigualtat en el dia a dia?
El masclisme i el micromasclisme són a tot arreu. I som nosaltres que no ho hem de consentir. Acudits, tractes molt subtils… La societat està impregnada d’això. Estem en una societat que permet desigualtats salarials i de tot tipus. I després hi ha la joventut. Totes les enquestes ens diuen que les noies d’avui en dia es deixen manipular en un tant per cent molt elevat. Això ho estem veient a les xarxes socials.
I què hem de fer amb la violència masclista, amb xifres molt preocupants?
El mateix govern de la Generalitat ha reconegut que hi ha buits a l’hora de tractar el problema, de protegir la víctima. Després també s’ha d’ajudar molt les dones. N’hi ha moltes que no denuncien perquè tenen por. Ara bé, jo aniria sobretot a la causa de fons: resoldre el tema de l’educació i erradicar la cultura masclista. Si totes aquestes morts es donessin en un sol lloc i en una guerra, això ja s’hauria arreglat. S’ha d’erradicar des de les etapes d’infància i joventut. Per exemple, als mitjans de comunicació hi ha programes en què es tracta la dona com si fos un objecte. I això és un pas cap a la dependència. A les nenes petites se les vesteix de princeses o de Lolites. Se’ls ensenya a ser objectes i el futur que tindran és ser carn de canó de la violència, perquè la dependència econòmica és el primer pas cap a la violència.