17 juliol, 2016
In
elpuntavui, premsa
ARACELI SEGARRA | La mort i la por fan pudor. Te les ensumes
Amb passió, constància
i creure en un mateix s’aconsegueixen els objectius
Com diu Araceli Segarra, “enfrontar-se a la muntanya és enfrontar-se a un mateix. La muntanya no té menys perills que el nostre dia a dia”.
Alpinista, il·lustradora de contes infantils, conferenciant i model. Va començar amb 15 anys i, als 26, es va convertir en la primera dona de l’Estat que va fer el cim de l’Everest. Allà va formar part del rescat de la tragèdia més gran de la història, on 13 persones van perdre la vida el 1996. Des de llavors ha impartit més de dues centes conferències per a companyies nacionals i internacionals. Amb ella parlem, al programaAutèntics.cat del Punt Avui Televisió, de la motivació real.
Araceli, dius que a la muntanya i a la vida es necessita una empenta decisiva, que ve amb l’experiència, la il·lusió per la recompensa i que, si no ho intentes, et sentiràs decebut. Aquesta és una de les frases que més t’agrada recordar a les teves conferències?
Exacte. Quan alguna cosa et fa mandra, sobretot quan les coses són difícils, tens un punt de repensament. Però al final el teu esforç mereix la pena, la teva experiència t’ho acaba recordant i ho fas.
Fas conferències per tot el món. Quins conceptes has après, a les muntanyes, que trasllades a les conferencies per a empreses?
No intento donar lliçons, compateixo històries i que algú s’hi senti identificat i parlo, sobre tot, de la meva experiència. Hi ha conferencies de conceptes des de la teoria. Jo parlo del que he viscut a les meves expedicions alpinístiques i dels conceptes que he estudiat després.
De la muntanya com a metàfora de la vida… hi ha moments per estar al cim i d’altres a la vall, on gaudeixes més?
Intento gaudir de tot el procés. En el fons, a la vida tot és escalar; per mi, escalar muntanyes és fàcil i ho trasllado al dia a dia. Un dia de 24 h és com una muntanya, i intento gaudir-ne des del matí, quan et planteges els diferents projectes, i fins que arribes a dalt, em proposo intentar gaudir de totes les parts del dia.
El teu primer llibre va ser ‘Ni tan alt, Ni tan difícil’. Com ens expliques que no hi ha objectius ni tan alts i ni tan difícils per ningú?
Sí que hi ha persones que no aconseguiran tot el que volen, però mentre somies en la lluna, aconseguiràs una estrella. En cada projecte has d’analitzar cada situació; a vegades no surt bé, perquè repeteixes alguna cosa i no utilitzes el camí correcte. Però, sobre tot, els obstacles vénen de no començar, de les pors. Hi ha gent amb desitjos de realitzar coses, però es pensen que no ho podran fer o que no tenen la capacitat per arribar-hi. Amb el primer pas és quan veus les opcions reals. Ens subestimem moltes vegades. D’altra banda, hi ha la tendència d’exagerar les coses, crear herois; qui ha aconseguit una fita és superdotat, i no és cert, els que fan grans coses són gent normal; s’aconsegueix amb perseverança, passió, constància i creure en un mateix.
Quin és el moment en tota la teva vida professional en què consideres que t’has arriscat més?
No me l’he jugat mai, he anat observant les cartes de la vida amb les oportunitats que han sortit d’acord amb les meves habilitats. M’he retirat de moltes muntanyes, he canviat decisions, i algunes vegades he tingut clar que intentar aconseguir una fita et surt més car. A la muntanya no m’hi vull deixar els dits per una congelació, això no em compensa. Però sempre tinc en compte una paraula: convenciment.
Quan saps que ha arribat el moment de donar mitja volta?
Hi ha, per mi, dues alarmes. Una és: m’ho estic passant bé o no? Jo estic acostumada a passar-m’ho malament en la qüestió física. Puc passar fred, tenir ferides que em fan mal i no passa res, però quan el meu subconscient em diu que no t’estàs divertint, que estàs passant por, canvio. L’altra és la por. Hi ha dos tipus de pors: la por objectiva: aquest terreny tremola, pot haver-hi un allau, el temps s’està girant o un despreniment… L’alarma de les pors et marca el nivell de seguretat. I no has de tenir por de morir-te.
Has tingut por de morir-te?
Alguna vegada, en general no, perquè me l’ensumo: la mort i la por fan pudor.
Quan te n’adones fas mitja volta, i penses que en un bar prenent alguna cosa estaràs millor.
Quan te n’adones fas mitja volta, i penses que en un bar prenent alguna cosa estaràs millor.
Has plorat més a dalt de la muntanya o a baix?
A vegades he plorat de molta emoció i penso: “Quina llàstima de no poder compartir amb més gent aquest moment allà dalt.” La millor sensació no és només un paisatge, és una emoció, que vaig tenir baixant la Madame Blanc, una de les muntanyes més boniques en un ascens en solitari. Havia escalat sola, estava esgotada (el cansament et clarifica les idees), escoltava música i vaig viure un moment molt intens, de meditació, sensació de tranquil·litat i de pau, d’encaixar amb el paisatge, amb la bellesa del moment.
L’Araceli sempre està pendent de les passes, d’on clava els grampons, una passa rere l’altra… Ara fa 20 anys, des del 1996… què vas sentir en aquell moment, quan vas coronar l’Everest?
Va ser una bona sensació però no alpinística. A l’Everest m’hi va portar la feina de rodar el documental. A mi la felicitat em ve donada per la satisfacció de l’esforç i de la feina que faig. Si faig un dibuix de la Tina i l’he calcat, o un dibuix que he fet jo, no és el mateix. La muntanya, on he posat molt d’esforç, em dóna més satisfaccions. Alpinísticament, l’Everest no va ser una gran satisfacció, i vaig haver d’utilitzar oxigen. Vaig intentar entendre el David, que m’ho va demanar, i vaig buscar una motivació que no era alpinista, sinó de col·locar la càmera al cim, i allà vaig posar l’energia. La satisfacció va ser aconseguir una fita que ningú havia fet mai.
Parles de Vitamina C, de bon treball en equip… com s’aconsegueix, una bona sintonia?
L’actitud ho és tot. És una elecció, el que vaig fer a l’Everest d’empatitzar amb el David per entendre’l va ser una actitud. L’actitud positiva no vol dir estar contenta o està rient; vol dir tenir l’actitud correcta, assertiva i aquesta és la que en canvia el resultat final. Posar-se en el lloc de l’altre, entendre’ l, ser flexible, validar els altres, quan treballes amb gent, aquell petit moment de compensar-los. La gent noble i segura de si mateixa és la que sap validar els altres.
Quan dius allò de “jo vull ser alpinista” quins records et porten, les postals de casa teva? Són les primeres que et van fer viatjar?
No ho sé, ben bé, he tingut inputs a casa, ens portàvem a fer activitats, som quatre germans i hem estat molts inquiets. Un viatja molt, un altre fa piragüisme i escalada, mai he decidit que volia fer muntanya. He anat tastant i m’he deixat portar. El que he decidit és que no volia fer una vida monòtona. Als 16 anys treballava a la fruita envasant, clavada amb una línia de producció de peres i pomes, no et deixaven ni parlar i això era un problema. Una vida monòtona tancada, em matava per dins…
Podem aconseguir molt més del que creiem que som capaços, però no hi ha un salt directe. Hi ha d’haver una preparació. D’on neix, la teva passió pels contes il·lustrats? I d’on neix la Tina, que viatja pels diferents continents?
De petita volia estudiar Belles Arts i no ho vaig poder fer. Sempre he tingut una passió per dibuixar i, amb els anys, ho he pogut recuperar. Vaig acabar creant la Tina, un concepte que són com les meves conferències però per a infants, transmetent idees, els conceptes del benefici dels viatges i de l’esport… Trobo que viatjar i fer esport haurien de ser assignatures obligatòries a les escoles! La Tina va aprenent mentre roda pel món. Per exemple, que les aparences enganyen, que no t’has de donar per vençut, que cada muntanya té una raó de ser.
Hi ha un moment per jubilar-se de les muntanyes? Quin?
Hi haurà una data en què aniré canviant el meu nivell de projectes, perquè et pots trencar el maluc o una altra part del cos. Però jo no la penso deixar mai, la muntanya. Per exemple: si passeges per França veuràs que hi ha persones de 70 anys que fan travesses, per molts llocs. A veure si als 50 anys puc deixar de treballar, però la muntanya no la deixaré mai. [Somriu]
Tornaràs a fer el cim de l’Everest?
No hi vull tornar, ja me’l conec.
La muntanya és la teva religió i la teva filosofia…
Utilitzo la muntanya per recordar-me d’aquesta gran i curta oportunitat que és existir.
No Comments