7 setembre, 2017
In
elpuntavui, premsa
CESK FREIXAS CANTAUTOR
“En el nostre món predomina més la tècnica que no pas la part humana”
Els artistes necessitem una desvinculació de la militància. Hem de tenir la possibilitat de criticar.
La cançó també és una eina política i d’anàlisi
En un món sovint injust i on massa vegades guanya la desigualtat, hi ha dues opcions: assumir que no hi ha res a fer o plantar-li cara. Cesk Freixas és dels que no calla. Amb les seves cançons denuncia el que no li agrada i explica al món com voldria que fos. Freixas creu en la força de les paraules i de la música. Creu en la força de les cançons per canviar el món i per això l’hem convidat aquesta nit de diumenge a la segona temporada d’Autèntics.cat a El Punt Avui TV a les 21.30 h, el nou horari del programa.
“Soc militant de la solidaritat, de l’estima i del respecte als altres.” Aquesta frase és una declaració d’intencions de com enfoca la vida?
Segurament. Em defineix molt bé!
Com veu el nivell de solidaritat, d’estima als altres, en la nostra societat?
Penso que les societats capitalistes es regeixen excessivament per aquests estímuls de competitivitat i sobretot per arribar al triomf per tots els mitjans i sense pensar gaire en les conseqüències per als altres. Malauradament estem molt lluny de considerar-nos una societat solidària. Però també és veritat que de vegades passen coses que, no sabem per què, creen aquestes xarxes de solidaritat que ens ajuden a entendre que ens tenim.
Cantautor amb 14 anys de carrera musical al darrere, 6 treballs al mercat i més de 1.500 concerts. Quins són els adjectius que creu que el defineixen?
Em defineix el fet de ser crític. Soc una persona amb empatia. Intento ser apassionat de la meva feina perquè entenc que la responsabilitat que tenim, com a observadors de l’entorn i del món en què vivim, requereix una professionalitat i uns criteris que estiguin en concordança amb l’ofici.
I ‘fuster de cançons’.
Sí, és una mica el lligam entre la part més artesanal de l’ofici de fuster i la part més artesanal de l’ofici de fer cançons. És la meva manera de reivindicar la fusteria i l’ofici del meu pare.
Diu que creu en la funció social i política de la música.
Me la plantejo com una plaça. Com un lloc on trobar-nos, compartir experiències i tornar a posar la quotidianitat al centre del debat. I, des del meu punt de vista, això ens porta inevitablement a entendre la cançó com una eina d’anàlisi i per tant una eina política. Entenc la música des d’aquest punt de vista, però sense oblidar que quan estem cantant o fent un concert, també estem fent espectacle i hem de trobar l’equilibri.
Com és el seu procés de creació?
Necessito la solitud per poder crear. És també en la solitud on se’m plantegen dubtes, enfocaments, i tots aquells temes que tens a dins, que vols treure. La inspiració és una cosa molt rara que necessita la predisposició del creador. De vegades va d’una manera més ràpida i d’altres, més lenta. No hi ha una fórmula matemàtica.
Després de ‘Protesta’ (2014) arriba ‘Proposta’, un treball amb què es vol alertar de la facilitat d’instal·lar-se en el no, en la crítica continuada.
La crítica i la protesta són necessàries perquè son símptoma que alguna cosa no funciona bé en la nostra societat. I són un canal per intentar donar a conèixer que hi ha situacions que han de canviar. El més complicat és fer aquest pas de continuar protestant, donant-li aquest valor afegit de l’alternativa, d’oferir coses noves.
Un dels temes de ‘Protesta’ diu que ja fa temps que estem tocant fons. Encara podem baixar més o remuntarem?
Espero que les perspectives siguin de remuntar, tot i que em sobta molt aquesta sensació de normalització d’aquesta precarietat. Pensava que hi hauria moltes més mobilitzacions, una capacitat de la societat civil de posar damunt la taula la necessitat de deixar de tocar aquest fons. Al final penso que el sistema està tan ben travat i els mecanismes que tenim per plantejar alternatives són tan escassos que això ha propiciat aquesta normalització de la situació.
I què més el preocupa?
Que en el nostre món predomina més la tècnica, i per tant la matemàtica, que no pas la part humana. Si t’hagués de dir una sola cosa seria aquesta pèrdua de valors en relació amb l’humanisme que impera al segle XXI i en la nostra societat. Entenc que no puc generalitzar perquè hi ha experiències, grups i col·lectius que funcionen d’una manera ben humana, però ens deixem endur per aquesta lògica del càlcul, de la tècnica.
Com a cantautor podem dir que és hereu de la Nova Cançó. Quins serien els seus referents?
Per mi n’hi ha un de molt clar: Ovidi Montllor. Va ser dels primers cantautors que vaig escoltar i amb ell vaig entendre que es podia fer música i parlar de coses que potser no estaven de moda, i fer-ho de forma graciosa, irònica o seriosa. Però n’hi ha d’altres que també m’han influenciat molt: Jorge Drexler, o gent de la meva generació, Gemma Humet i Silvia Tomás, veus increïbles que també intenten fer aquesta anàlisi crítica de la societat.
Per això ha creat el Festival de Cantautors dels Països Catalans. És important reunir aquests cantautors?
Sí, però m’atreviria a dir que no només és important per a mi; per al país, també. La cultura, la creació, ho són. La consolidació de festivals on la paraula es posa al centre i el debat gira al voltant d’explicar el món en què vivim és important. No només aquest festival, sinó d’altres que es fan a casa nostra que són aportacions de la cultura a la construcció del nostre país. El de Sant Pere de Riudebitlles fa 14 anys que el fem i demostra que la cançó d’autor té un públic potencial molt gran.
Què és l’èxit per vostè?
Intento no entendre ni la feina ni la vida des d’aquesta terminologia perquè entenc que el binomi èxit-fracàs és una mica perillós. M’agrada dir que les persones que podem treballar en allò que ens apassiona tenim una gran sort. Hi ha un gran treball al darrere, sacrifici, moltíssimes hores de deixar de fer altres coses… No sé si és l’èxit o no, però em sento afortunat.
La cançó ‘La petita rambla del Poble-sec’ va aconseguir prop de un milió i mig de descàrregues. Podem dir que és el seu gran ‘hit’, tot i que no és l’estil més seu.
Segurament és poc representativa del meu repertori. És una cançó més festiva, una excursió a la rumba, que m’agrada molt. Aquesta cançó ens ha aportat molt públic nou, sonar a les ràdios i per tant accedir a un circuit més mediàtic, fet que ens va suposar més concerts. Però també és veritat que vaig patir una mica perquè com que no representava al cent per cent el meu repertori ni la meva manera d’entendre la música, va provocar uns anys de confusió amb un tipus de públic que venia als concerts i esperava una cosa i se’n trobava una altra de menys moguda.
Ha confessat que ha plorat sobre un escenari.
Amb aquesta cançó, precisament. La gent la canta molt i és un somni fet realitat. Que una creació teva la gent se la faci seva és molt fort i plores d’alegria.
Imagino que també el fa plorar la seva filla Heura. L’ha canviat en el terreny professional?
Tenir fills canvia. T’estrenes en una nova manera d’estimar i de ressituar les teves prioritats. Ara la meva feina no pot estar mai davant de la meva filla. Mai. I el dia que posi un concert davant d’ella, potser voldrà dir que no ho estic fent bé i m’he de replantejar moltes coses.
A més de cantautor és un home compromès amb la política. Va militar a la CUP, però se n’ha donat de baixa. Per què?
He militat a la CUP durant més de deu anys i ara he cregut que el meu paper com a militant no donava més de si, perquè feia molt de temps que no participava en el projecte polític. La CUP és el partit que més em representa, però també crec que els artistes, de vegades, hem de desvincular-nos de la militància política. Hem de tenir la possibilitat de criticar allò que fan les persones que ens representen. Penso que com a catalitzador del moment que vivim la CUP és bo que hi sigui i no es pot entendre la política a casa nostra sense ella.
Pel seu pensament polític l’han censurat. Què ens cal perquè això no passi?
És una llàstima perquè, al final, aquests partits que em van voler censurar, PP i Ciutadans, i que encara volen fer-ho, s’escuden en la llibertat d’expressió i quan no els agrada el que diuen els altres intenten retallar-te o amagar-te. Penso que això no hauria de passar i que si segueix passant és perquè hi ha persones que es molesten amb la meva feina o el meu discurs, cosa que per altra banda m’agrada, perquè al final escric les meves cançons per posar el dit a la nafra.