LLUÍS SOLDEVILA | CONSULTOR D’ACTITUDS D’ALT RENDIMENT

Hem de fer que les coses passin; no cal esperar que passin, les hem de provocar

Les actituds que anomeno d’alt rendiment són la proactivitat, la il·lusió, la responsabilitat i l’optimisme

 

Lluís Soldevila és formador i assessor en actituds d’alt rendiment. Ho va decidir als 40 anys, quan va fer un canvi radical en la seva vida professional. Va deixar d’ocupar alts càrrecs en un banc a Nova York i es va dedicar a complir les seves tres A: autoconeixement, actitud i acció. En els seus llibres, ofereix un autèntic manual d’ajuda per tornar al mercat laboral i assolir objectius personals o empresarials. Ho fa amb conferències contundents com ara Èxit s’escriu amb A i Mossegar el gel.

“Èxit s’escriu amb A. I és l’autoconeixement, l’actitud i l’acció.” Aquesta és una de les frases que més remarca en les seves conferències?
 Efectivament, repeteixo constantment les meves famoses tres A: autoconeixement, actitud i acció. Són els tres eixos sobre els quals es vertebren les estratègies que ens poden portar a aconseguir els objectius i l’èxit en general.

 

Va ocupar càrrecs d’alta direcció a Deutsche Bank. I, als 40 anys, un dia decideix canviar de vida. Per què?

Des del 1999 em dedicava, com a hobby, a la docència. Em van enviar a obrir oficina a Nova York; la idea era treballar per a la banca d’inversió. El 2008 es va produir el col·lapse de l’economia mundial, amb l’epicentre a Wall Street, i allà vaig començar a notar aquesta guspira i em vaig dir: “Si no prens el control de la teva vida, hi ha coses que no podràs fer. I si tu controles la teva existència, et podràs dedicar a allò que realment et mou.” Allà vaig començar un camí i em vaig dedicar al cent per cent a ser formador.

Té dos llibres publicats. A ‘Èxit s’escriu amb A’, explica com podem aplicar en el terreny personal les tècniques que utilitzen les empreses per aconseguir objectius…

Les empreses no estan constantment pensant com han de fer les coses, sinó que normalment apliquen metodologies per obtenir resultats. Doncs bé, per què no apliquem aquestes tècniques al rendiment de les persones? I aleshores vaig desenvolupar les tres famoses A. Vaig pensar quines eren les claus per ser un professional d’alt rendiment, i aplicar el DAFO personal.

És un sistema que s’utilitza per calcular les fortaleses, les oportunitats, les debilitats i les amenaces

El DAFO personal és una metodologia que et serveix quan tu vols un objectiu molt gran, però el fas pas a pas. En certa manera, perds de vista el fi, i això està bé, perquè et focalitzes en aquella passa en concret. I, així, no te n’hauràs adonat i, passa a passa, hauràs construït un camí que et portarà d’allà on eres fins allà on vols arribar.

Quines personalitats hi ha en el DAFO?

Primer hi ha les persones que estan orientades als reptes, als objectius. Després, les que estan enfocades a les persones, a les relacions, la gent que té influència, que té empatia. Després hi ha la gent que té com a tret o dimensió principal la capacitat per moure’s molt bé en entorns canviants. I després hi ha la dimensió de com et comportes tu davant les normes, davant les regles. Amb aquestes quatre dimensions, podem tipificar qualsevol professional

I, a més, diu que hi ha tres canvis: l’intern, l’extern i l’imprevist…

El primer és l’intern: tot comença a partir d’un mateix. Si ho fem de dins cap a fora, el canvi serà més potent, serà més durador i tindrà un impacte més elevat. Té com a palanca l’autoconeixement, i aquí ja tenim un primer vincle, que és la primera A, l’autoconeixement. Per fer visible aquest canvi, hem de fer que les coses passin, no hem d’esperar que passin, les hem de provocar, i això requereix acció, que és la segona A. I, quan hi ha un canvi imprevist, has de jugar amb les cartes que t’han tocat, i l’única cosa que pots fer és gestionar aquest canvi extern amb l’actitud adequada. I aquí apareix la tercera A, que és l’actitud.

I, normalment, què li demanen les empreses?

En l’àmbit de l’empresa, el que més demanen és que motivi la gent. Motivació. Si algú inventés la píndola de la motivació, ens aniria molt bé.

I en el cas de les persones?

Assolir objectius.

Quins èxits aconsegueix?
No aconsegueixo cap èxit. L’èxit és sempre de la persona amb qui treballo. Jo ajudo: de vegades sóc el client; de vegades, el cap; d’altres, el soci o el consultor… Tinc diversos rols de l’auca. Aquest és el meu paper, de xerpa. El xerpa no puja per tu, sinó que t’ajuda. I, com que ha fet aquell camí tantes vegades, té una certa resistència. Però el que puja a la muntanya ets tu i el mèrit és teu; per tant, el meu èxit arriba quan l’èxit del meu client és assolit.
La vida és una qüestió de probabilitats. Diu que “voler” és un 50%; “saber”, un 50%, i “fer”, un altre 50%. I les xifres ballen perquè avui dia el nostre entorn exigeix rendiments superiors al 100%.

És un tema de fer. Hi ha molta gent que diu “Estic esperant que…” o “A veure què passa…”. Aquesta mena de frases em posen molt nerviós. Què vol dir? Fes que passi! “Estic esperant que surti alguna cosa…” o “A veure si em truca…” No, no. Fes que passi; és a dir, posa els mitjans perquè això passi, incrementa les teves probabilitats d’èxit. I això ho pots fer tu. Garanties? Cap. És un tema de probabilitats. El 100% no el té ningú

Fins i tot parla d’un estudi dels EUA que es va fer el 1953 i el 1973 entre els estudiants d’un MBA, i deia que eren sobretot els que tenien clars els objectius des de molt joves, que eren un 3%, els que els acabaven assolint.

Sí, el 3% d’estudiants que tenien clares les seves fites les aconseguien. I és que tenir els objectius ben definits, específics, mesurables, assolibles, rellevants i lligats al temps fa que tinguis moltes probabilitats d’assolir-los.

I vostè té una fórmula…

D’una banda, el valor que tu aportes, el que dónes, el que tu vals si al final ho vols traslladar a un tema que es pugui quantificar, el valor que tu tens: les habilitats innates que el pare i la mare et van donar, que no les pots canviar, però si les coneixes les pots gestionar. De l’altra, les habilitats adquirides: experiències i coneixement, que són un factor que suma. El temps, en canvi, resta: hem d’anar de pressa. I el factor més important és l’actitud. El que fa que la nostra fórmula del valor s’elevi fins a l’infinit és l’actitud.

En la seva conferència, com a exemple d’actitud posa Marc Márquez, i ensenya una foto de molt jovenet en què està amb Valentino Rossi.

Hi ha quatre actituds que anomeno “d’alt rendiment”: la proactivitat, la il·lusió, la responsabilitat i l’optimisme.

Marc Márquez té una actitud brutal amb tot el que fa.
El fracàs i la frustració arriben a tothom, fins i tot a Steve Jobs.

I tant. Sabem que la companyia que ell va crear, en un cert moment de la seva vida, el va expulsar: el van fer fora de la criatura que havia creat. Ell va gestionar això. Què va fer? Doncs va continuar fent allò que sabia fer, treballant en les àrees en què ell sabia que era bo. Jobs tenia un nivell d’autoconeixement espectacular. Sabia molt bé en què era molt bo i, a partir d’aquí, va remuntar i van ser ells els que el van venir a buscar.

En la nostra societat, darrerament, hi ha hagut un increment del nombre de formadors, entrenadors, xerpes… Per què creu que passa, això? Com és que ara necessitem aquestes figures?

A l’Estat espanyol, des de la crisi, molts professionals han perdut la seva feina habitual i s’han hagut de reinventar. Aleshores el que han fet és aplicar els coneixements que tenien i veure com es valoraven en el mercat. Una de les maneres era ajudar els altres i, per tant, totes aquestes etiquetes que has dit tenen en comú que ajuden, guien, potencien, faciliten…

Hi ha una frase del premi Nobel d’Economia Murray Rothbard que distingeix entre les persones que fan que les coses canviïn, les que miren com canvien i les que arriben i pregunten què ha passat. En la nostra societat, quina preval més?

A veure, sóc optimista per naturalesa i m’agrada pensar que n’hi ha moltes del primer grup. Malauradament, diria que això té una forma, si no piramidal, sí romboide. És a dir, en el sector del mig és on hi ha la majoria. Els que fan coses i fan que les coses passin no són majoria, i penso que ens hem d’apuntar a aquest grup. Tots hem de ser del primer grup, dels que fan coses. I, sobretot, dels que s’equivoquen! Aprenguem això dels americans. Els americans s’equivoquen i no passa res. Aquí no et pots equivocar perquè fracasses. En anglès no existeix la paraulafracàs. Pregunta a un americà com es diu fracàs i et dirà fail, perquè no existeix. No la tenen.

No Comments

Post a Comment