30 octubre, 2017
In
elpuntavui, premsa
NINA CANTANT I EMPRESÀRIA
NINA “El meu valor imprescindible: fer les coses bé, pel gust de fer-les bé”
Sóc una persona extremadament solitària. El que més m’agrada és el silenci. El millor remei per a la veu és el descans
Amb aquest espectacle, “Casi normales”, jo no havia sentit mai plorar tantes persones en una platea
Quan tens una carrera de més de 30 anys i surts cada vespre a escena amb l’entusiasme del primer dia, és que t’agrada molt el que fas. Quan actua, la cantant Nina vol compartir amb el públic l’emoció d’un moment que es converteix en únic. Però la Nina sap que per aconseguir-ho cal haver treballat molt abans. El domini de l’ofici i la tècnica, les hores de feina i la il·lusió són els ingredients necessaris perquè, de sobte, sorgeixi la màgia a l’escenari.
Dius: “Quan entro al teatre tinc la mateixa sensació que quan entro a casa els meus pares: soc a casa.” Ets una dona privilegiada?
Molt. Soc molt feliç quan estic dalt l’escenari. Soc bèstia d’escenari, de directe. I ara que estic fent funció només de dijous a diumenge, em sento raríssima perquè estic acostumada a fer 8 funcions a la setmana.
L’escenari és com una droga per a l’artista?
Totalment. L’escenari és terapèutic per damunt de tot. Tu pots estar malalt i quan surts a l’escenari et passen tots els mals. Hi ha una explicació des del punt de vista fisiològic i és que el teu cervell està centrant l’atenció en un altre lloc. No és que desaparegui però l’oblidem momentàniament i quan tornem, el problema el veiem de diferent manera.
Des de petita tenies clar que volies cantar o t’hi vas trobar?
Quan era petita i em preguntaven “tu, maca, què vols ser de gran?” jo deia: “Jo soc cantant.” Ho tenia clar. El que mai em vaig imaginar és que m’hi hagués pogut dedicar i que hagués fet tot el que fet, i que dec als meus pares. Era una època en què les coses eren molt diferents, no hi havia la formació que hi ha ara, ni la immensa porta oberta al món que és internet. Vaig començar de molt jove i, per tant, el suport dels meus pares va ser clau.
Serien ells el teu referent a l’hora d’aplicar els teus valors professionals?
Absolutament. Els avis i els pares. I com més gran em faig, més encara. Això ho explico en el primer llibre que vaig escriure, En veu pròpia, que és un cant a l’ofici i un homenatge als meus avis i als valors que em van deixar en herència. Em sento molt orgullosa que això s’hagi reflectit al llibre perquè sense aquests valors i aquesta manera de fer a mi m’hauria costat molt fer l’ofici que faig, que és dur, inestable i no tot és un camí de roses.
Posem nom a aquests valors…
N’hi ha un que trobo imprescindible: fer les coses bé, pel gust de fer-les bé. Com feien els nostres avis i pares. Potser en el seu cas era per necessitat perquè eren pagesos, pescadors i si no feies les coses bé, ni collies res de la terra, ni pescaves. Avui en dia això ha esdevingut una cosa quasi bé extraordinària, quan hauria de ser una cosa normal.
Tens una carrera artística de 35 anys. Quins sacrificis has hagut de fer per ella?
No tinc sensació d’haver sacrificat res. Suposo que és perquè soc al lloc on vull ser i treballo amb les persones que vull treballar. Potser de vegades no estar més temps amb la meva mare, però darrerament me l’enduc de gira. Em sap greu les coses que no hem fet juntes i no farem. Ja té 80 anys i crec que ella també ho sent així i així ho fem. A més té una capacitat d’adaptació total. Penso que de les persones grans hem d’aprendre com són de fortes i la capacitat d’adaptar-se que tenen. Les generacions més joves no tenim aquesta fortalesa.
Ara que parles de gires, estant-hi has viscut la soledat de l’èxit?
Trenco tots els tòpics: no m’ha passat. Soc una persona extremadament solitària. El que més m’agrada en aquest món és el silenci. El millor remei per a la veu és el descans, el silenci. M’agrada tant que no tinc ni tele! He tingut moments de molt èxit, de milions i milions de persones quan estava a TVE, però mai he tingut la sensació que quan soc al carrer visc una bogeria i quan soc dins em sento com un gosset perdut. He tingut els meus pares, els avis, amb els peus molt ben posats a terra i això m’ha servit molt.
T’agrada el silenci, però et costa parar?
Puc estar en acció… i en silenci! Estic tot el dia fent coses: estudio, dono classes, dirigeixo un centre, surto a l’escenari. No m’aturo però no és incompatible amb el silenci. També m’agrada badar, aturar-me, anar a caminar, m’agrada molt nedar, que és com una mena de meditació activa… Penso que és trobar un equilibri.
Tens 51 anys. Arribada aquesta edat, un mira més endavant o endarrere?
Fa estona que miro endavant. Ja tot fa baixada. Finalment l’edat és un número i té més a veure amb com et sents interiorment. Però sí és cert que dins aquestes ganes de positivar el fet, sí que fa cinc o sis anys veig un pendent. És mig segle i no crec que en visqui mig més. Tant de bo fos com els meus avis que van viure 95 i 98 anys, però això és una loteria, no ho sabem, i sí, comences a mirar endavant. Al darrere, al retrovisor, poc.
Mirem endavant doncs! Ara mateix et podem veure al Teatre Barts de Barcelona amb el musical ‘Casi normales’, una història per reflexionar…
Sí, la gent surt molt tocada. Jo no havia sentit mai plorar tantes persones en una platea. Es riu molt, perquè té molta ironia, però també es plora molt. Casi normales, una obra que va guanyar un Pulitzer i tres Tony, té un guió fantàstic. Parteix d’una dona, que interpreto, que té trastorn bipolar i explica com això afecta els membres de la família, posa de manifest de quina manera es tracta el malalt, com es veu una malaltia, l’ús i abús que la societat fem dels fàrmacs. L’obra es pot resumir en una frase que diu la nena: “Ser normal no me interesa, ser normal no es tan normal, pero ser casi normales no está nada mal”, i això li diu a la mare quan, amb 17 anys, per primera vegada li agafa la mà perquè mare i filla pràcticament mai s’havien tocat. Remou moltes coses.
Creus que l’obra ens hauria de fer reflexionar sobre ser més humans i acceptar els trastorns mentals?
Les malalties mentals continuen estant estigmatitzades. Hauríem de veure-ho com qualsevol altra malaltia, que necessita un tractament, un entorn favorable i sobretot veure la persona i no tant la malaltia. Veure el cor de la persona.
Et veus fent 2.500 representacions d’aquesta obra, com va passar amb ‘Mamma mia’?
M’encantaria. Molta gent em diu: 9 anys fent la mateixa obra, quin avorriment! I no! He après tant… ha estat un màster brutal tenir l’oportunitat de fer tantes funcions.
‘Mamma mia’ seria l’obra de la teva vida?
Sí. El que he viscut gràcies a Mamma mia és un regal que m’enduré a la tomba i no m’ho treu ningú.
Parles de la tomba… tens present la mort?
Sí, però no em fa por. La tinc molt present des d’un any abans de morir el meu pare i que jo veia que ell se n’anava. Suposo que és un mecanisme de defensa, però m’estimo més tenir-la present i saber que un dia arriba. No ens eduquen gaire en aquest sentit i penso que és important.
Segueixes ensenyant, però a la teva empresa: Nina Estudio…
El centre neix de la consciència que la forma física del cos és molt important per a la veu. És probablement l’espai on m’hauria agradat entrenar el meu cos i la meva veu. És un centre d’educació, entrenament i rehabilitació del cos i de la veu. Al 2002 descobreixo el Pilates i em canvia la vida dintre i fora de l’escenari. Començo a fer coses amb la veu, a aguantar moltes funcions i molta tralla, amb més edat però amb menys dificultat i menys resistències. Treballo en el projecte pedagògic durant 10 anys fins que em dic que he d’obrir un centre i donar-ho a conèixer i és quan començo a fer d’empresària.
Com hem de cuidar-nos la veu?
L’aliment és importantíssim. Si et dediques moltes hores a la veu, és molt important el que menges perquè la teva mucosa se’n ressentirà. Què és el que més afecta la veu? El teu estat físic. Si el teu cos, la teva musculatura està forta, flexible, la teva veu estarà millor perquè tot l’aparell bucal funciona a través de musculatura. O sigui, que el sistema digestiu i l’activitat física són claus per a la veu.
Es pot ensenyar a ser artista?
Crec que les persones neixen amb un talent, una habilitat específica. Però després s’ha de cultivar i això és el que fem al Nina Estudio: donar les eines tècniques perquè aquest talent vagi a més i no es quedi adormit o en res.