ÓSCAR DALMAU – PRESENTADOR, GUIONISTA, LOCUTOR “LA COMPETÈNCIA” RAC1 I MAMÍFER

“A l’humor o a l’art no hi posem fronteres. Estem tirant enrere, s’ha de parlar de tot”

Estic treballant en un nou programa que es podrà veure properament a TV3 en el qual posaré la veu

Alguna vegada hi ha hagut autocensura, però nosaltres, que n’hem dit de ben grosses, treballem amb llibertat absoluta

Òscar Dalmau és inconfusible. La seva veu radiofònica, les seves ulleres gegantines o el seu vestuari, d’una altra època però sempre elegant i original. Va començar la seva trajectòria escrivint guions i acudits per a d’altres comunicadors, però amb els anys ha descobert que davant del micròfon o davant la càmera la seva faceta còmica encara llueix més. Ja sigui a la ràdio, ara amb La competència, o a la televisió, el seu humor és un antídot contra l’avorriment i una fuetada a la correcció política. De posat murri i sarcàstic, hem parlat amb ell a El Punt Avui Televisió.

“Els pallassos cada vegada fem més de periodistes i els periodistes cada vegada més de pallassos.” Què vols dir amb aquesta frase?
És així! Molta gent s’informa del que passa durant el dia a través de La competència. O en lloc de veure un informatiu, es passa al Gran Wyoming a la Sexta. A Està passant, Toni Soler, Jair Domínguez, Òscar Andreu i Elisenda Carod fan informació passada pel tamís de l’humor. Cada vegada hi ha més gent que davant les notícies pures i dures busquen anar una mica més enllà amb la clatellada i punt de vista crític que et permet l’humor.
Creus que el periodisme tradicional ha perdut confiança o interessa menys?
El periodisme també ha evolucionat cap a un punt més pallasso. Es considera que la informació més seriosa expulsa la gent de davant una tele o una ràdio. Llavors les tertúlies han de ser explosives, la gent tirant-se per terra! El periodisme polític, per exemple, cada cop s’assembla més a un Sálvame que no al que s’esperaria d’un programa que toqui el tema polític.
Pallasso, comunicador i mamífer, com ens has demanat que posem…
Òscar Dalmau mamífer, crec que és el que em defineix millor. Podríem dir miop o al·lèrgic a la pols i als àcars, que també. Quan et conviden a una xerrada, algun acte públic o programa de tele i et pregunten “què posem en el rètol?”, comunicador sona massa ampul·lós. Periodista, no ho soc! Mamífer? Doncs mira, aquí sí, m’hi sento còmode.
Informar amb humor és el que fas amb l’Òscar Andreu al programa ‘La competència’, que l’any que ve farà deu anys (RAC1). D’on creus que ve el vostre èxit?
És un programa d’humor basat en fets reals, que és la gràcia. No deixem d’explicar què passa, per tant no deixem de fer periodisme, però anem una mica més enllà, que és el que et permet l’humor: fer acudits i repartir estopa a dreta i esquerra. Quan vam arribar per substituir el Minoria absoluta, ens van dir que no féssim imitacions, perquè les comparacions serien odioses i hi sortiríem perdent. I vam portar a la ràdio les veus que fèiem quan amb l’Òscar vam ser guionistes de Manel Fuentes. Si per exemple feia de Jordi Pujol, sortia jo fent de Marta Ferrusola amb una veu que era la mateixa per qualsevol dona que féssim. L’Òscar feia una veu de Bin Laden, que res tenia a veure amb ell però que després vam aprofitar per crear el Mohamed Jordi, independentista…
Quan escrius els teus guions, en el moment que viu Catalunya en l’actualitat, et censures?
Alguna vegada hi ha hagut aquest punt d’autocensura, però a nosaltres, que fa molts anys que ho fem i n’hem dit de ben grosses, no ens han dit mai res. Treballem amb una llibertat absoluta i qualsevol que escolti el programa ho veurà.
Hem tingut humoristes citats a declarar pel que ha dit un personatge dels que fa, revistes multades per portades… vivim en un moment preocupant? L’humor té límits?
És com preguntar-li a un novel·lista pels límits del drama. El drama pot tenir límits? La vida té límits? No en té cap. Doncs el món de l’humor tampoc. L’únic límit que hi pot haver en l’humor és un acudit mal fet, per tant, dolent. De tot es pot fer broma. Una altra cosa és que tot faci gràcia, però estic segur que davant l’humor negre hem rigut. Si rius vol dir que està ben fet, ben construït.
T’ha sorprès la condemna a la presó del raper?
És difícil d’entendre. A la música no hi pots posar límits. Has d’anar a la presó per haver tocat una nota? Doncs és el mateix per haver escrit una lletra. Aquest raper no ha sortit al Congrés dels Diputats a dir seriosament tot el que rapeja sobre els Borbons. Ho està cantant! És com si un artista ho hagués pintat. Algú es planteja que la pintura ha de tenir límits? S’ho podien plantejar els carques a l’època que es pintaven nus integrals… molta gent s’escandalitzava… Trobo que s’està tirant una mica enrere. No es poden posar fronteres a l’art, a l’humor, ni a escriure drama, ni al cinema. Ningú es planteja que en cinema hi hagi temes, com assassinats o pedofília, que no es puguin tocar. S’ha de tocar tot i parlar de tot, perquè és la vida.
Quin tipus d’humor t’agrada?
Soc molt consumidor d’humor. Em fa gràcia tant el que fan Tip i Coll o Faemino i Cansado, tipus surrealisme dels germans Marx, com els Monty Phyton, Cruz y Raya, les imitacions del Polònia o els Morancos quan es disfressen de dona i es posen a cridar. No seré qui et defensi la divisió entre bo i menys bo, o l’humor intel·ligent i el més ximple. A mi l’humor més senzill, el d’algú que cau a terra després de trepitjar una pela de plàtan, em fa riure. La gràcia està en un fet inesperat.
Ets molt crític amb el món que t’envolta?
No deixem de ser subjectes polítics i tot el que passa políticament ens afecta en el dia a dia. Per la meva feina he de ser crític amb el que passa i amb els polítics perquè un dels objectius de l’humorista ha de ser picar el crostó del poderós. Abans de ficar-te amb algú que desnonen de la seva casa és molt més punyent ficar-te amb l’amo del banc que desnona. Té més gràcia.
Què significa Òscar Andreu per tu?
Ens coneixem des que vam començar junts la carrera de comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra. És la meva parella de fet. És la meva dona o home, però no hi ha hagut mai sexe entre nosaltres, tot i la nostra estreta relació. Després de la universitat vam anar a viure junts, però no hem arribat a més i per tant suposo que part de l’èxit de la nostra relació és que no hi ha hagut relació sexual [somriu múrriament].
Heu treballat junts a la ràdio, els dos de manera separada a televisió… però junts a la tele, no. Per què?
Principalment perquè som molt mandrosos i no ens agrada treballar gaire. Fent ràdio ens guanyem bé la vida i no hi ha aquesta necessitat de fer televisió. De vegades reps ofertes per fer televisió i quan dius que no, la gent s’ho pren malament. I no, simplement és que tinc poc temps lliure. Ara fa poc ha acabat d’arribar una segona criatura a casa i això implica que el que tinc l’utilitzo per estar per la família. Però no ho descartem mai.
Parlem de la teva estètica dels anys 60/70. Per què t’agrada tant?
M’agraden les coses maques, i com que jo no ho soc, miro d’envoltar-me d’elles. Això vol dir des d’una americana ben feta a cal sastre, o unes sabates angleses, passant per la roba i després el mobiliari…
Home, tothom té el seu punt genuí… I una altra passió teva és recuperar la música dels anys 60/70…
M’agrada molt el so de les grans orquestres, i als 60 posaven una orquestra sencera al servei d’un simple cantant de música pop. Després, van arribar els 70 i es va substituir tot per un sintetitzador i uns teclats. I jo m’he encaminat a recuperar, a través del meu alter ego de discjòquei Phil Musical, tot allò que es va gravar als anys 60 en català però que no formava part d’aquest gènere entronitzat dels Setze Jutges, la cançó d’autor o de denúncia. Hi havia un munt d’artistes que jugaven al pop.
Tens una veu molt característica. Et podrem tornar a sentir en algun altre programa?
M’agrada molt aquesta definició: característica. És possible. No us puc dir gaire cosa encara i no s’ha fet públic, però ja s’està treballant en un nou programa que es podrà veure properament a TV3 en el qual posaré la veu.
Aniries a Madrid a treballar?
No em faria res. No hi tinc res en contra, però el meu país és Catalunya i em sento molt còmode treballant en català. És com preguntar-li a un músic català si cantaria en castellà… doncs sí, segurament ho faria, però les cançons li surten en català i per això hi canta. A mi em passa una mica el mateix. Crec que podria arribar a comunicar en castellà, tot i haver estat fill de la immersió lingüística, que ja sabeu tots que els que hem estudiat en català no tenim ni punyetera idea de parlar en castellà! [somriu amb murrieria].