RAMON BESA – Periodista i professor
RAMON BESA “Pep Guardiola serà mànager a l’anglesa del FC Barcelona del futur”
S’ha aprofitat el canvi tecnològic per intervenir en la informació periodística, i això em sap greu
La vocació és això: algú que no pensi en guanyar diners o viure bé, sinó en viure la vida
Les seves cròniques, la seva manera d’entendre la informació, les seves col·laboracions a la ràdio o la televisió són, sovint, una lliçó de com s’hauria d’explicar i interpretar l’actualitat. Ramon Besa és un periodista esportiu que s’ha convertit en un referent per a molts periodistes. Viu i sent profundament la vocació d’observar i escriure, que sembla que està perdent la partida contra la mercantilització de la informació. És pessimista quan parla de com les xarxes socials o les notes de premsa guanyen el periodisme que sortia a buscar i contrastar notícies. Però quan diu que els joves professionals han de trobar nous camins per reinventar-se, vol dir que continua tenint esperança en la nostra estimada professió. Avui conversem amb ell a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
Dius: “Ser periodista és una carrera vocacional. Quan vaig a les facultats i parlo amb gent jove, continuo veient gent amb vocació.” Com ho detectes?
Veient que es preocupen més pel que passa, per explicar històries, i per ser gent que vol veure món, més que no pel que cobraran. Els pares et deien que estudiessis dret, medicina o arquitectura, però periodisme? Es deia: “No diguis a la mare que soc periodista, digues-li que soc pianista en un bordell.” La vocació és això: algú que no pensi en guanyar diners o viure bé, sinó en viure la vida.
Tal com està la situació, potser els més joves pensen més en trobar feina amb futur que en la vocació…
Els costa més, és evident, però no ha estat mai una feina ben remunerada. És veritat que ara s’ha creat una mena de classe social periodística en què ser popular li ha donat una dimensió que en la nostra època no teníem. Ara diguem que aquest culte a la imatge ha fet que tinguem una certa distorsió i que tot consisteixi que et conegui la gent, i no en fer bona informació, que crec que és la clau del periodisme.
Afirmes que la gent no es mata ni per escriure bé ni per parlar bé…
Ara tot és multimèdia, tothom fa de tot, però no tothom és capaç de fer-ho bé. La gent que escriu en un diari ha d’intentar no fer faltes d’ortografia i que el seu llenguatge arribi, però això no vol dir que s’economitzi com s’està fent a les xarxes socials. No estic en contra de la revolució digital, però defenso que s’ha de mantenir l’esperit. Els protagonistes són les empreses, els lectors, la informació que circula, però i els que la fan? El periodisme ben fet sap gestionar, veure què ens amaga la informació corporativa o el que no ha vist el ciutadà. Per això hem estudiat una carrera o tenim un ofici. Fins ara això tenia un valor i un crèdit.
En el teu cas, quan vas decidir ser periodista?
El pare volia que seguís de pagès com ell, a Perafita, i la mare que marxés de casa. I va guanyar ella, però sobretot perquè volia sortir i veure món. Ja quan era petit una de les meves passions era esperar el cotxe de línia que portava els diaris i llegir-los! Vaig fer part del batxillerat al Seminari de Vic i la pedagogia, l’estudi i la meditació, em van salvar la vida. I va ser allà i sobretot gràcies a un mossèn que es deia Subirana que em va encaminar i defensar quan la mare li va dir que no volia que fos periodista. Li va dir: “Vostè tria, o periodista o pagès”, i soc aquí.
T’ha servit el que et van ensenyar al Seminari en els teus valors?
Moltíssim. I tenir un peu al poble i un altre a la ciutat fa molt. A ciutat aprens a ser anònim i va molt bé per fer passar la tonteria i els deliris de grandesa que moltes vegades ens ataquen a tots. Ara que en molts diaris la gent que mana se salta els llibres d’estil del mitjà, és necessari tenir a la vida uns valors, un codi ètic, que permet saber si pots donar una notícia o no. Kapuscinski deia que un bon periodista ha de ser una bona persona. Jo penso que un fill de puta també ho pot ser. Però ha de tenir un determinat codi, un protocol i una manera de fer perquè després els seus interlocutors sabran com gestiones i quina és la teva praxi. En les llistes de digitals cadascú té els seus 10 periodistes de referència. Ara que les capçaleres estan en discussió, la gent busca més el periodista perquè potser mimetitza la teva manera de pensar o té una determinada manera de reflexionar.
Hi ha massa periodistes egocèntrics?
Últimament estem més pendents del que volem que ens passi que del que passa. És anar a un partit del Barça i estar més pendent de com ho escriuràs i si quedarà bé, més que del que passa. Si sempre penses que has de ser protagonista, malament. No conec a ningú que sigui tan extraordinari perquè tots els seus textos siguin sempre brillants.
Has tingut llibertat d’expressió en els mitjans on has treballat?
Intento ser responsable de la meva parcel·la, que la secció sigui coherent, que tingui les seves virtuts i els seus defectes, per corregir-los. D’El País no renegaré mai perquè m’hi he guanyat la vida. No m’identifico ideològicament amb la capçalera per a la qual treballo, però sí amb la meva secció. I puc dir que al diari he tingut la mateixa llibertat que vaig tenir en el seu moment al diari Avui o El 9 Nou. Em sento lliure i puc dir que la secció d’esports ha estat una de les més lliures que he conegut.
S’està fent bon periodisme?
Tenim moltes més mirades que abans. Hi ha diaris digitals, convencionals, existeix molta informació i n’hi ha de bona. El que està en crisi és el negoci de l’empresa periodística i això afecta, perquè es contracten menys periodistes i s’externalitzen serveis. La immediatesa, rapidesa i aquesta despersonalització fan que païm menys la informació. I el periodisme també vol foc lent. Una cosa és una exclusiva, l’altra és a veure qui ho diu abans, fins i tot notícies previsibles. Ara també passa que la gent no vol saber, només vol que els donis la raó. Hi ha tanta informació que la gent compra el diari que li dirà el que vol sentir i perquè et convenci que els teus pensaments són els bons. Crec que és un problema de deformació periodística.
Com ho milloraries?
La revolució digital ha canviat els continguts i em preocupa, perquè el que surt al digital no és el mateix que sortia al paper. S’ha aprofitat el canvi tecnològic per intervenir en la informació, i això és el que em sap greu. Com que el missatge ha de ser més curt, l’has de poder llegir al mòbil, s’ha de jerarquitzar d’una altra manera, i tot això és una transformació de la informació. Després molts diaris, per subsistir, tenen dependència de la publicitat institucional i comercial, i probablement la tendència és que siguin els mateixos subscriptors els que financin els seus mitjans. No estem acostumats a pagar per la informació i si no ho fem, malament, perquè llavors la informació es banalitzarà, perquè la gent la farà més barata.
Des del 1986 segueixes el FC Barcelona. Com ha canviat el periodisme esportiu?
Ara ja no fem informació, fem opinió i relat. Ja no tenim accés als protagonistes, no viatgem amb els jugadors com abans, no veiem els entrenaments, no tenim accés als informes mèdics… Al no haver-hi tanta informació, s’especula i banalitzem. Es fan tertúlies on és molt fàcil opinar perquè dir el que sigui no penalitza. La gràcia és intentar vèncer aquesta resistència, això vol dir intentar negociar entrevistes, saber històries i buscar-te la vida per altres canals. Però si els deixem fer, el club tindrà relació directa amb els socis, els oferirà la informació que vulguin, i s’haurà acabat.
Però els periodistes s’han queixat poc d’això…
Tothom pensava que això es podia revertir, fins que han vist que no. Ha estat de manera gradual i es pensava que ja s’arreglaria… Els periodistes estem tan ben acostumats que no ens queixem. Ho comencem a fer ara, però fins ara hem viscut molt bé.
Amb quin jugador has tingut més bon ‘rotllo’ des que segueixes el Barça?
Pep Guardiola.
Qui t’ha costat més d’entrevistar?
Messi.
La notícia que més t’ha agradat donar d’aquest Barça?
La copa d’Europa de París.
Acaba la frase: El dia que plegui Messi…
Estaré uns quants dies sense treballar… [riu]
Guardiola tornarà al Barça?
Sí, però no com a entrenador ni com a president del Barça. Crec que com l’home que té la visió del que ha de ser el club, decidint l’entrenador, les altes, les baixes… Un mànager a l’anglesa.
I Gerard Piqué serà president del FC Barcelona?
Sí. Ho té al cap i no conec cap repte que se li resisteixi…, ni casar-se amb la cantant Shakira!