VALENTÍ SANJUAN I MERÇÈ SANJUAN YOUTUBERS, IRONMANS I CONFERENCIANTS

Valentí i Mercè Sanjuan “Per ser ‘youtuber’ no has de ser un personatge, sinó ser com ets”

Veiem a les xarxes que la gent necessita que els donis suport perquè puguin creure en ells mateixos

Es pot viure de Youtube i de les xarxes si tens bons continguts i hi tens marques de manera no intrusiva

 

Valentí Sanjuan es defineix com a “Ironman” i “Ultraman”. El repte més difícil de la seva vida li va arribar quan el van acomiadar com a periodista, la seva nòvia el va deixar per un altre i la seva mare va morir de càncer de manera fulminant. Tot al mateix temps: el 2013. A ell li va servir d’esperó per començar una nova vida. Va escriure un llibre, Lo que te hace grande, va muntar una empresa de continguts i va obrir un canal de Youtube amb un miler de subscriptors.

I per la seva banda, la seva germana, Mercè Sanjuan, creu que amb convenciment pots aconseguir el que et proposis. Al llarg del seu darrer llibre, Sé quien quieras ser, fa un repàs a diferents episodis de la seva vida que l’han portat a estar convençuda que res és impossible, fins que no es demostri el contrari.

No sabia que era impossible i ho vaig aconseguir.
Valentí: Ens han passat moltes coses a tots dos en el pla personal i professional i els canvis els vam canalitzar a través de l’esport, dels Ironmans, els Ultramans, les Maratons des Sables, les Titan Desert. En l’esport vam trobar el motor que necessitàvem per seguir endavant. Tots dos tenim en comú la mort de la nostra mare, molt sobtada, i diferents problemes on vam veure un pou. A partir d’aquí amb ganes de treballar, de no creure en impossibles, la cosa va acabar sortint molt bé.
Ets ‘youtuber’ i tens milers de seguidors a les xarxes socials. Com comença tot?
V: El primer detonant va ser la mort de la nostra mare. Va morir de càncer en un mes i poc de diferència entre que l’hi van diagnosticar fins que va morir. Dos mesos després em vaig quedar sense feina i després la nòvia em va deixar per un argentí. Vaig arribar a deure 14.000 euros al banc. Llavors és quan vaig començar a fer totes aquelles coses que volia fer i a veure quina funcionava.
I la que volies fer era córrer, o demostrar-te a tu mateix que podies superar-te?
V:
Era una cosa que hi havia en una llista de 101 coses que volia fer abans de morir i una era l’Ironman. Em vaig preparar durant aquells dos mesos per a un dels Ironman més durs del món, que és el de Lanzarote. Hi havia 17 hores per fer aquest Ironman, el vaig fer en 12h55 i el que era un element de la llista es va convertir en una forma de vida, de motivació, també en una feina i en un motor del que és, a dia d’avui, la meva vida.
Mercè, i tu el vas gravar en vídeo.
Sí, es pateix molt més s’està al darrere que no fent-lo: són quasi quatre quilòmetres nedant, però després 180 km en bici i per acabar, una marató. De la meva mare em va quedar que si tens una llista de coses per fer, les has de fer.
Dius que s’ha de viure el doble.
V: Una de les coses més maques que ens han passat és que, cada cursa en què participes, hi vas perquè el repte és teu, però et trobes històries, personatges, situacions espectaculars. Per exemple, un paio que no té cames, que el va atropellar un tren i amb 22 anys es va quedar a l’hospital i al cap de tres mesos es va despertar i es va posar a córrer Ultramans.
Qui t’ha marcat més?
V: La Raquel. Té paràlisi cerebral, va en cadira de rodes i cada vegada que corre una marató, o una carrera de deu quilòmetres o de cinc… no la corre ella. L’empenyen, la van empenyent. Hi ha diferents projectes, com Corre amb Mi o Egoismo Positivo, que es dediquen a això, a acompanyar aquests nois i noies que potser no poden córrer i els duen a curses i els van empenyent. Mai en la vida havia corregut una marató on hagués disfrutat tant.
Sou ‘youtubers’ i feu servir un llenguatge diferent. Ha de ser així per arribar als joves?
M: És una comunicació no tan encotillada, un missatge molt més directe. Al final, nosaltres ens mostrem tal com som. Crec que el gran secret d’una persona que es dedica a Youtube, a comunicar, és no ser un personatge sinó mostrar-se realment com és. Nosaltres intentem això, mostrar tota aquesta part que potser en un mitjà de comunicació no se’ns permetria mostrar. Ens veuen tal com som, rient, plorant, passant un bon moment, un mal moment, explicant històries de gent a qui admirem, explicant les nostres misèries. Si poguéssiu veure tots els missatges que rebem a través de les xarxes, del correu electrònic i pertot us adonaríeu també una mica de les carències que hi ha en la societat.
Quines serien?
M: La gent necessita valors, que els donin suport perquè puguin creure en ells mateixos. Crec que estem en una societat competitiva on ens diuen “és que no serviràs per a res si no fas això”, tot en negatiu. Llavors la part positiva de motivar, de donar un copet a l’esquena, de vegades no existeix. I nosaltres, al final, el que intentem és això, explicar que ho intentis. Què és el pitjor que pot passar si no ho intentes? Res! Que t’equivoquis?
Quanta gent us segueix a les xarxes?
V: Si les suméssim totes, ens n’aniríem quasi a un milió. A Facebook més de dues-centes mil, a Twitter més de cent mil, a Youtube entre els tres canals gairebé quatre-centes mil i a Instagram cent mil.
Ser ‘youtuber’ pot ser una professió?
Sí i no. La meva feina, a dia d’avui, és un 80% ser youtuber i l’altra part és l’agència que porto que es finança, en part, amb el que guanyem com a youtubers. Ara, s’ha de diferenciar molt bé el que et paga Youtube –per guanyar-te la vida o ets el Rubius o un dels top ten dels youtubers de l’Estat o realment no podries viure– del que et paguen les marques quan volen fer una col·laboració amb tu perquè a traves dels teus continguts, del teu dia a dia o del vídeo que penges cada dia o de la roba o la bici que portes, fan un contracte amb tu i aleshores es pacta una xifra. Si haguessis de viure només del que et paga Youtube per reproducció hauries d’aconseguir molts milions de reproduccions cada mes per poder viure’n. Però sí, es pot viure de Youtube com es pot viure d’Instagram com es pot viure de les xarxes socials, si tens uns continguts a explicar i saps com introduir marques de manera no intrusiva.
Tothom pot fer el que feu vosaltres en esport?
M: Tots dos teníem una base esportiva mínima i a més, sempre hem tingut bones condicions físiques i ens ha agradat molt el que fem. No animo que la gent es pensi que no hi ha límits i que tot és possible. Sempre dic que tot és possible fins que es demostri el contrari. La ment ens enganya. Moltes vegades pensem que podem arribar a un lloc i podem arribar molt més enllà. Per tant, llancem-nos-hi i provem-ho.
Vas fer en bicicleta 1.500 quilòmetres, tu sola amb la teva motxilla fins a Finisterre.
M: Volia sortir del cap de Creus, que és el lloc de la Península on surt abans el sol, per arribar a Finisterre el dia del meu aniversari, el dia que la meva mare em va parir, com a homenatge.
Com us prepareu per a aquest tipus de reptes?
V: Hi ha una part física molt important sense la qual és impossible que comencis. Pots tenir les cames molt fortes però tot i així, si el cap no t’acompanya, acabes petant.
Has escrit llibres com ‘Lo que te hace grande’.
V: El pitjor que ens pot passar és que un dia tots acabarem en una caixa de pi i direm “ja s’ha acabat”. El dia que passi això seria una pena que, de cop i volta, diguéssim “jo volia fer això”, “volia fer aquest viatge”, “intentar treballar d’això”, “provar aquest sabor”… Per tant, va bé fer llistes, apuntar-nos tot el que voldríem fer, el que tenim pendent i, a més, posar-hi una data.
A ‘Sé quien quieras ser’ també parleu de l’esperit de superació.
M: De vegades cal parar un momentet per pensar què ens agradaria ser i lluitar-hi. Això va molt relacionat amb un repte que ara he proposat a tots els meus seguidors que es diu #nomasexcusas. Al final es tracta d’això, de no buscar excuses.
Ara mateix quin és el vostre repte immediat?
Anar a participar junts, com a “Hermanos Titanes”, en la Titan Desert, set-cents quilòmetres a través del desert. Competir-hi plegats, entrenar-nos plegats. La cita és el mes d’abril, la qual cosa ens permetrà descobrir totes les històries que hi ha darrere d’aquesta cursa, patir les misèries però també viure les alegries, observar les estrelles des del campament… Crec que serà una molt bona aventura. Molta gent potser pensa que set-cents quilòmetres és massa, però no cal que sigui això; pot ser simplement anar a passejar per la platja. És moure’s!
veure entrevista